"Esto es lo que te gusta hacer, esto es lo que sabes hacer bien, hazlo hasta el límite y estarás satisfecho". Harry Wilson

sábado, 13 de noviembre de 2010

YO DENUNCIO!

Hace tiempo reflexiono sobre el tema que planteo hoy en esta actualización. Estoy escandalizado sobre un hecho que veo cada día más en el entorno donde desarrollamos nuestra actividad. Hablo del papel de los padres de los diferentes tipos de atletas que entrenan en las pistas donde desarrollo mi trabajo. Si bien, la gran mayoría tiene un papel inmaculado y una gran actitud hacia sus hijos practicantes como meros fans y admiradores de ellos sea cual sea el resultado, cada día están proliferando más los "genios" que juegan a ser entrenadores de sus hijos sin tener ni "pajotera" idea de que están haciendo. Lo más grave es que algunos encima dirigen con trabajo extra a sus hijos jóvenes, sin llegar a entender, por la falta absoluta de conocimientos, que están destruyendo el futuro deportivo de los chicos al no comprender que un estímulo extra de trabajo, a veces exagerado, limita absolutamente el futuro desarrollo atlético de los chavales, al adaptarse el cuerpo a dicho estímulo y no generar ya mejora cuando de verdad llegue el momento de introducir ese tipo de entrenamiento.

He podido ver de todo. Empiezo con verdaderos enfermos que no dejan de cronometrar a sus hijos absolutamente todas las sesiones que hacen en las dos escuelas de atletismo de la ciudad, hablo de niños y niñas en edades benjamín (si he dicho benjamín!!), alevín e infantil, y que antes o después de su sesión de escuela se dedican a entrenarlos con volúmenes exagerados del tipo 45 minutos de carrera continua por la montaña para un benjamín/alevín o x series de mil una vez acabada la sesión de 2 horas de su escuela de atletismo. Son gente sin el mínimo conocimiento deportivo, no saben que tipo de actuaciones se dirimen dentro del cuerpo de sus hijos, y simplemente solo tengo dos palabras para definirlos: son unos descerebrados y unos brutos!

Después hay también los intervencionistas, que deciden por encima de los entrenadores a que competición acudirá su hijo y que prueba realizará, sin tampoco saber de que va esto, y solo por tener la innegable autorización moral de ser el padre/madre de las criaturas. Flaco favor le hacen a sus hijos al no dejar que se formen multidisciplinarmente y bajo el criterio de un profesional del tema. Más tarde ese niño recogerá todas las carencias técnicas que podrían convertirle en un muy buen atleta y no podrá conseguirlo como otros que si dejaron ser llevados por sus entrenadores.

Otro caso es el de los padres frustados deportivamente que ven en sus hijos el fiel reflejo del deportista que no pudieron llegar a ser. Tienen prisa por ver a sus hijos triunfar, quieren ganar a toda costa, se trate de la carrera del barrio o de lo que sea. Estos niños, superpresionados tienen como mecanismo de defensa ante tanto agobio de tener la obligación de rendir si o si, justamente el contrario de eso, dejar de rendir, cansarse del deporte y el niño , después de sufrir bronca trás bronca al hacer una actividad que empezó como un juego que le divertía, acaba abandonando la práctica deportiva. Estos son los más crueles, ya que incluso suelen humillar al niño y sus resultados delante de los demás.

Y por último están los que se sienten por encima del bien y del mal. Son gente con recursos económicos o de formación cultural alta. Te miran por encima del hombro y quieren resultados para sus hijos. No son tan intervencionista de cara a la galería, pero son los primeros que controlan desde la lejanía, a veces desde fuera del estadio la evolución de sus hijos, incluso cronómetro en mano! Suelen intervenir en todo y son ellos quienes deciden cuestiones que únicamente corresponde al entrenador decidir.

Todos tienen una cosa en común: Limitan absolutamente la salida dentro de este deporte de sus hijos. Desgraciadamente, quizás un escaso 1% pueda salvarse de este tipo de actitudes paternas y llegan a realizar su sueño. La experiencia de los años dice que no más que ese pequeño porcentaje tiene la suerte de escapar ante esas actitud negativa del entrono familiar de loc chicos deportistas.

Personalmente como entrenador, he vivido, vivo, y supongo que seguiré viviendo esta situación. Me revienta que en un deporte como el nuestro donde las titulaciones para poder ejercer son de una formación de altísima calidad y que supera de manera clara la formación técnica de otros deportes, y que la formación recibida después de cinco años permite gestionar la carrera de un atleta profesional, tengamos que sufrir el intervencionismo de algunos padres que, encima con una falta total de formación técnica y deportiva pretendan intervenir en cuestiones en las que son unos completos IGNORANTES.

Señores padres y madres, su sitio está en la grada. Su papel es el de animar a su hijo o hija, lo haga bien o no tan bien, quede en la clasificación de su prueba primero o último. El entrenador de sus hijos es un técnico formado, bastante más capacitado en la materia que ustedes. Dejenle trabajar y confíen en él! Quiere los mejor para sus hijos y SABE COMO HACERLO! Si quieren ver a su hijo feliz, ANIMEN, ANIMEN Y APLAUDAN A RABIAR, SOLO ESO, APLAUDAN!


18 comentarios

Anónimo dijo...

joder! només ens en salvem (o s'en salven) un 1%?
D'acord en tot el què dius, però jo també crec que les escoles esportives, en ocasions, haurien de fer autocrítica per no desmotivar la quitxalla (parlo d'atletisme, i d'altres esports també).
Vicenç

Andreu Novakosky dijo...

Llegeix be. He dit que estan salvats l'1% dels nois q pateixen aquesta situacio. Els altres tenen el cami lliure i depenen d'ells mateixos per arribar.

Anónimo dijo...

ok,ok...
ho havia malinterpretat.
però mantinc el comentari, inclòs el suport al que dius.
Ens veiem demà al cros!
Vicenç

formia dijo...

Tienes la verdad ,porque hay padres que sus hijos han tenido marcas buenas de pequenos y cuando son majores fracasan por el mucho entrenamiento de pequenos los padres dan la culpa a el entrenador que esta ahora.Perdon todavia no escribir bien espanol.

Anónimo dijo...

Com a pare d´un nen de l´escola m´agradaría dir un parell de coses,primer que l´objectiu que tinc amb el meu fill al club és que agafi l ´avit de fer esport i no el del món sedentari del sofà, ( play, wii,psp..)En el futur el que vull és el que tots els pares volem, que estudi-hi i es tregui una carrera, no pas que sigui un atleta d´elit.I l'altre cosa que també vull dir és que l´escola d´atletisme no és una guarderia,si els nens van a competir han d´estar preparats, no per guanyar peró si per fer un bon paper,si no, que no hi vagin,ja que quedar dels ultims els desmotiva i els i baixa l´autoestima.No és que els pares en sapiguem més que els entrenadors,evidenment que no, no en tenim ni idea,peró els volem veure contents fen alló que els agrada,jugar, saltar,corre.
Per últim dic que no tots els entrenadors estan tant preperats, ja no dic titulats, si no preparats i compromesos com tu.
És la meva opinió, sense ànims d'ofendre a ningú.
Sense ànims d'ofendre a ningú.És la meva opinió.

Andreu Novakosky dijo...

Benvolgut pare:

La meva tasca com a entrenador no es formar atletes d'elit, sino formar persones a traves de la práctica esportiva. Com podrá comprobar en el meu escrit, la paraula èlit, no apareix ni tan sols una sola vegada. Sento discrepar amb vosté quan diu que el nen ha d'estar preparat per no quedar últim. No es la clasificació d'una prova el que fa que el nen estigui motivat o no per una activitat com la nostra, sino altres factors més aviat relacionats amb la pedagogia que no pas amb els entrenaments atlètics. Es de rebut que en edats escolars, l'activitat ha de girar en torn a una sessió ben dinamitzada i mai en una direcció de búsqueda del rendiment. L'atletisme està composat per mès de 20 proves, moltes diferents unes de les altres i li puc asegurar que el 90% dels nanos que composen una escola d'atletisme troben de ben segur una prova en las que es troben comodes i en cap cas queden en l'ultim lloc de la classificació. El que es evident, es que en aquesta etapa de fases sensibles de l'aprenentatge, els nens han d'aprendre totes les tecniques, NO HAN D'APRENDRE A ENTRENAR PER NO QUEDAR ULTIMS! El que no arribeu a entendre alguns pares, sobre tot aquells que es comporten de la manera que denuncio es que actuen sobre el cos dels seus fills de manera incorrecta, i el que es pitjor, amb una IGNORANCIA ABSOLUTA! avançant tota una serie d'estímuls que faran que mès endavant aquest noi, sigui bó o dolent, entreni 1,2,3 o 6 dies no pugui millorar perqué els estímuls qu'havien d'actuar ja no fan cap efecte sobre el seu rendiment, i abandoni la práctica esportiva en el pitjor moment, en la adolescencia, la etapa mès complicada per on passa un jove. Tampoc vull entrar a parlar de les possibles descompensacions en el cos d'aquests nois a nivell muscular, articular, i, a vegades, cardiovascularment.
Jo com a entrenador d'atletisme i formador de persones, soc el primer que vull tenir esportistes, bons o menys bons, inteligents, amb inquietuts pels estudis, culturals etc... El que no vull de cap de les maneres es tornar a trobar-me , com he patit, amb un noi de 16 anys que em digués que deixava d'entrenar perqué no podía aguantar les bronques i la presió del pare cada vegada que no guanyava una competició. Aixó , a mí, i en aquest club, ha passat. Vaig prometre al meu atleta que intercediria amb el seu pare. Sap quina resposta vaig tenir? Que no em fiqués amb la manera que tenia ell de portar la seva familia. Punto pelota! Un atleta amb ganes menys!

Respecto la seva opinió, peró no acabo de compartir-la, sobre tot perqué esta versada sobre una falta de coneixement de l'efecte que fa sobre el cos d'aquests nens, les actuacions que denuncio.

Molt agraït de debatre amb vosté

Atentament

Andreu Novakosky

Anónimo dijo...

¡Caray Andrés qué fuerte pegas! Pero tienes razón. A mi me sabe muy mal ver la manera en que se presiona a algunos niños para que mejoren su rendimiento deportivo. ¡Y es ilógico! Ilógico porque el cuerpo de un niño no es el de un adulto en miniatura como parecen creer algunos padres. En los niños, lo que se tiene que trabajar es la "entrenabilidad" futura. Esto es, nada de entrenos basados exclusivamente en la resistencia sino más bien en la adquisición de técnicas y gestos atléticos que dificilmente se aprenden a partir de cierta edad. Una vez trabajada esta "entrenabilidad" y a partir de la madurez del atleta (hablo de la madurez física no de la que marca en el carnet de identidad) se podrá trabajar duro. Todo lo duro que se quiera. De este tema se puede hablar largo y tendido pero no me voy a extender más, simplemente recordar que la resistencia se puede empezar a trabajar de muy mayor y triunfar. Voy a poner el ejemplo de una persona que muchos conocen: Perico Delgado. Pues sí, Perico Delgado comenzó a andar en bicicleta a los dieciseis años. ¡Sí a los dieciséis!
Simplemente pongo este ejemplo para que los padres vean que si hay calidad no es necesario explotarla antes de tiempo. Esto no es fútbol, aquí no se elimina a los jugadores, ni se les sienta en el banquillo. En atletismo los queremos a todos, a los buenos y a los no tan buenos.Y si algo ha de caracteriza a un atleta es la paciencia a la hora de recoger resultados.


Un saludo de Vicente para Andrés Zola.

Andreu Novakosky dijo...

Vicente dixit!! (padre de niños)

Simplemente: plas, plas, plas , plas!!!

Al_bens dijo...

Eis, sóc l'Alba. M'has deixat intrigada abans. I realment et donc la raó des de la primera a l'última frase. És trist veure a nens de 7,8, 9, 10 anys que els pares els tracten com si parlessim de atletes professionals. L'exigència que porten a sobre marcada pels seus pares, les bronques, i els maxaques d'entreno després. Per sort, jo sempre els animo a tots, són nens, és una cosa que no es pot oblidar. És una època de crèixer, jugar i entrenar, però sobretot disfrutar de l'esport per no arribar a cremar-te abans d'hora.
I realment el que has de fer entendre els nens és que si han donat tot el que han pogut, encara que hagin quedat últims, està bé, No se'ls pot maixecar a la seva edat pensant que són uns inutils. Que entrenem per millorar.

Anónimo dijo...

Bones; ( com pare )
No has pensat que poder els pares entrenem + els nostres fills per algun motiu?¿
Hi ha moltes ocasions que sembla que els formadors dels nostres fill, no tinguin ningun coneixement sobre la matèria de l ‘atletisme ( dinàmica de grups, psicologia, tècnica elemental de les proves) poder per aquest cas els nostres fills son superats en moltes ocasions tècnicament i físicament per altres clubs de la ciutat exemple (trofeu promoció.)
La culpa no serà dels formadors?¿

Anónimo dijo...

Hola Andreu sóc L´Aleix,sobre els entrenaments del nens de 10 a 12 anys, jo diria que ni tanto ni tan poco,com bé diu el Chema martinez a la revista sport Life, fins als 13 o 14 anys res de res de plan d´entrenos, que amb 3 0 4 sesions setmanals i que una sigui de calitat sempre i quant sigui com a un joc és més que suficient.
Lo unic que a mi em sobra, es que ens tractis d´ignorats,descerebrats i brutos, bé brutos una mica sí.Dic ens tractis per que jo també surto a rodar amb el meu fill 15 o 20 minuts de tant en tant (i m´garada molt).Alguna serie també peró esporadicament.
D´altre banda estic encará una mica tocat dels isquios, crec que demá ja podre tornar als entrenaments.Fins demá.

Andreu Novakosky dijo...

La meva darrera intervenció sobre aquest tema i que cadascú que fagi el que cregui més convenient a casa seva.

Al pare anónim. Li puc asegurar que tant els técnics del C.A.Laietania com del G.A.Lluïsos de Mataró estan més que capacitats en quant a coneixements atlétics per dur una fenia més que bona PER A NENS D'AQUESTA EDAT. No hi ha cap dubte en la capacitat técnica d'aquests técnics.
Li torno a dir que els resultats a les competicions no es important a aquestes edats, tot el contrari. quant menys volum i intensitat d'entrenament fagin, més bons serán més endavant. Un clar exemple. Vicenç Valls, atleta sorgit de l'ecola i que el volum del seu entrenament era petit i cap l'intensitat. El resultats dels seus dos darres campionats de Catalunya cadets de cros van ser cinquanta i pico i setanta i pico (no diguem ja d'infantil!). Aquest entrenador no li donava cap importancia ni a la cárrega d'entrenament ni als resultats de les competicion. 2 anys més tard,el 90% de tots aquells que el superaven ja no fan aquest esport. Ell, en canvi, ha sigut campió d'Espanya i ha anat a un mundial juvenil. Té una beca económica de la RFEA i coneix món gracies a aquest esport. El seu pas per la escola d'atletisme d'aquesta manera VA SER DETERMINANT per tenir ara aquests resultats, i ara li explicaré perqué, contestan-li també a l'Aleix.
.......(cont)

Andreu Novakosky dijo...

(cont) Primer m'agradaría dir-vos, que si la referencia cientifica a de ser unes linies dites per un atleta d'elit en una revista, anem molt malament! I després entro en tema: Aleix, al revés del que dius tu, si alguna cosa potser no sou es un bruto i un descerebrat, peró el que si sou es IGNORANTS EN LA MATERIA. No sou absolutament coneixedors ni de la teoria de l'entrenament ni de la fisiologia del exercici ni per nens ni per adults. Desconeixeu absolutament que el nen no es un adult en miniatura, desconeixeu de que el sistema metabólic del nen es absolutament diferent al d'un adult. no sabeu quins sistemes energétics es fan servir quan un nen fa exercici i quan ho fa un adult. No sabeu que aquests nens no tenen metabolisme anaeróbic, no sabeu en quines edats es donen les fases sensibles d'aprenentatge de les diferents capacitats fisiques, en definitiva, no sabeu de fisiología de l'esport, cosa que si saben els monitors. Tampoc sabeu res de teoria de l'entrenament. No sabeu que es el principi d'adaptació a la càrrega, no sabeu que significa i com s'ha de periodiztar i programar per anar millorant en cada edat fins arribar a poder gaudir bé de l'esport. No enteneu que cada entrenament extra dels vostres fills es un lastre pel dia de demá. No enteneu que cada adaptació d'un estímul es tirar una carta de millora els següents anys. el millor esportista es aquell que obté el seu máxim rendiment amb el mínim entrenament possible, d'aquesta manera tindrá asegurada la seva progresió els següents anys. Un clar exemple. dius que t'agrada sortir a rodar amb l'Aleix petit i de vegades fer alguna serie. Aquests entrenament extra que sobra, el portará a millorar la seva marca en mil de 3.35 a 3.30 poder (es un exemple), bè , estás tirant aquesta carta. Si l'aleix no fes aixó i només fes el que fa a l'escola, aquest mateix entrenament extra, per més petit que sigui, quant sigui cadet lo suposará una millora molt més gran(potser passar de 3.15 a 2.55!). si aquest estímul ho fa d'aleví, quan sigui cadet estará absolutament adaptat a aquest entreno, i no li permetrá millorar. Per millorar de 3.15 a 2.55 haurá d'entrenar molt més, i....així cada any que passi. I tot té un limit! fins i tot la qüantitat d'entrenament que es pot fer! Tots aquells pares que fan entrenaments extres als seus fills, tampoc saben el desgast de les articulacions i el treball muscular extra que fan en aquestes edats, convertint més tard aixó en veritables problemes de descompensació i causant de lesions a vegades definitives en edats de creixement. A mi, particularment, com a entrenador de migfons i fons, em preocupa també la hipertrofia que suporta el cor començant, a tan curta edat, a treballar la resistencia. A tú, Aleix , t'agradarà sortir ara a correr amb el teu fill, fent sessions extres a les 3 setmanals que fa a l'escola. Jo no estaría tan segur que dintre de uns anyets a ell no li agradi tant i es pregunti perqué li costa millorar més que la resta dels seus companys.

Acabo amb una dita coneguda i amb una realitat.

NO HAY MAS CIEGO QUE EL QUE NO QUIERE VER.

SOU ELS ÚNICS RESPONSABLES DELS VOSTRES FILLS, TOTS VOLEN QUE TINGUIN SEMPRE EL MILLOR. NO LA CAGUEM ARA, POTSER EL DIA DE DEMÁ ENS PENEDIM QUE ELS NOSTRES FILLS JA NO ESTIGUIN MOTIVATS PER FER ESPORT. AIXÓ, TAMBÉ ESTÁ A LES VOSTRES MANS!

Sento haver sigut tan directe i dur!

Atentament

Andreu Novakosky.

Jesus dijo...

Hola Andreu, soy un humilde atleta veterano de Málaga, hace ya algun tiempo que sin saber por qué me convertí en un silenciso lector de tu blog, pero tu ultima entrada me obliga moralmente a felicitarte por tu valentia, entrega, fidelidad y bien hacer hacia el atletismo, y en este caso en concreto hacia los mas pequeños. Es un placer leerte y te apoyo al 100%

Un saludo

rvila dijo...

Hello Andreu!!

Realment amb el títol original, "yo denuncio" crec que fas palés un problema que segurament, pel que dius, hauràs viscut en pròpia pell com a entrenador.

Estic força d'acord amb tu, i sobretot crec que en una escola esportiva en primeres edats, s'han de fomentar sobretot valors, hàbits i motivacions entorn l'activitat física i esportiva, deixant resultats de banda.

Crec que la competició és bona, a nivell d'autosuperació i autosatisfacció, però en petits, l'imporant és que agafin gust i consciència per l'esport.

Com diem a l'escola..la família juga un paper fonamental, aixímateix com els entrenadors, que sobreton han de fomentar i potenciar aquest gust per l'esport.

Una salutació.

Roger Vila

Guillem dijo...

Com a pare, tècnic, directiu i... persona. Només un comentari per replicar alguna idea que veig que fa forat: ser atleta d'èlit no és dolent. Com tampoc ho és ser advocat, lampista o pagès. Estudiar una carrera no és garantia de res. Crec que una formació personal integral, basada en el respecte, la solidaritat, l'esforç, el sentit comú, l'empatia i el sentit crític (segur que em deixo algun ítem) sí que és bàsica per aconseguir, per mi, el més important: que els nostres fills siguin autònoms i, sobretot, feliços.

Perdoneu per desviar-me del tema, però m'irrita que algú vegi esportista=ruc. Pregunteu-li al Sebastian Coe..

Salut!

Anónimo dijo...

meeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeec

Anónimo dijo...

Hola, Sóc la Gemma, sabia que existia aquest escrit però encara no havia tingut temps de llegir-lo.

Jo hi afegiria un tema: us heu preguntat com afecta psicològicament a les criatures una sobreestimulació d'aquest tipus? Què li passa a una criatura que NO sap perdre? En què es converteix un infant que mai sent un NO? Un pare deia que els hem de preparar per no perdre, jo diria justament el contrari: els hem de preparar per perdre, ja que només aquell que sap perdre, aquell que accepta la possibilitat de la derrota està preparat per superar-la, per aixecar-se i continuar esforçant-se, continuar lluitant per aconseguir els objectius que es proposi. Només aquell que està educat en l’espera sap que ha de treballar, que s’ha d’esforçar i que li cal, sobretot, saber esperar, a que arribin els resultats. Si es fa una bona feina (i d’això els nostres entrenadors en saben molt) els resultats arriben. I no em refereixo als resultats exclusivament esportius, sinó sobretot, als de caire personal.

No és difícil que una criatura sobre-entrenada aconsegueixi bons resultats, el què és difícil és que no es cremi i segueixi gaudint de l’esport al llarg de la vida, arribi a on arribi.

De què els serveixen a aquests nens tantes medalles si no tenen amics? Si el temps que haurien de dedicar a jugar estan entrenant i calculant quantes dècimes han de córrer més ràpid per ser els primers? De què els serveixen si el preu a pagar (i la pressió) és la felicitat dels pares? De què els serveixen les copes quan arriben les derrotes?

No serà que aquests pares només poden estimar els seus fills quan tenen una copa a les mans?

Compte, no només és perillós físicament sobre-entrenar als nens i pressionar-los per aconseguir bons resultats, el pitjor és el dany psicològic que se’ls estan causant, perquè aquests nens amb una falsa autoestima alta de petits (quan tenen la copa a la mà) són adults narcisistes amb una autoestima baixíssima i amb una falta de confiança en ells mateixos i en la seva capacitat d’esforç i d’espera (aquella que no han pogut aprendre perquè en el seu moment no els la van ensenyar). La majoria haurien d’acabar a una consulta psicològica però no hi arriben perquè no són capaços, ni tan sols, de demanar ajuda quan la necessiten.

I podríem seguir parlant i parlant dels efectes psicològics però no m’estendré més només recalcar que

Els pares juguem un paper molt important en la felicitat present i futura dels nostres fills. No ens la juguem per una copa! Ni per deu! I com diu l’Andreu, animem-los, animem-los i aplaudim-los molt, siguin quins siguin els resultats!!!

BLOGS INTERESANTES

© Bislett
Maira Gall